DEMARCACIÓNS HISTÒRIQUES

Vegueria de Montblanc (fins el 1716)

Corregiment de Tarragona (1716–1833)

L’ETIMOLOGIA DEL NOM

Es tracta d’un topònim descriptiu de les característiques del lloc on és la població: un pradell (prat petit), a prop del Coll de la Teixeta. Es tracta, doncs, d’un topònim ja romànic, d’origen medieval.

L’afegit de “la Teixeta” és a causa del coll proper, però el mot “teixeta” (“teixeda”) designa un bosc de teixos, que són arbres sobretot centreuropeus que es donen aquí gràcies a l’alçada del lloc.

Pradell: Mot definit al diccionari com “Prat petit” i “Nom aplicat a les comunitats d’herbes de poca alçària”. També se l’ha suposat procedent l’àrab al-barid, “l’hostal”, amb el diminutiu -ellu.

Teixeta: De l’arbre dit teix, potser com a diminutiu d’aquest mot, o de teixar, “lloc plantat de teixos”.

Pradell de la Teixeta: Pradell i Teixeta, Algú, però, l’ha fet derivar de parrell, “guix en pols”, que tant abunda al terme.

RESUM HISTÒRIC

Pertanyia al municipi de Garcia, i passar a forma part del monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. En 1195 va ser entregat a Pere de Déu amb la condició de que s’encarregués de la seva repoblació i defensa. Aquesta va ser rapida i el poble va créixer amb importància.

Durant el segle XIV, Pradell es va veure afectat per nombroses epidèmies i per plagues que afectaren a la agricultura. Per a superar la crisis, la parroquià es va veure obligada a vendre algunes de les seves posecions, com la campana. En el segle XVI s’acaba la activitat monàstica a Escornalbou i les seves posecions van passar a mans del seminari de Tarragona.

La població va ser ocupada per les tropes Franceses durant la Guerra de la Independència. L’església va ser saquejada i moriren alguns dels habitants que s’avien refugiat en el temple. La zona va tenir una forta activitat de bandolerisme durant el segle XIX.

APUNTS HISTÒRICS

Situat a cavall entre el Priorat i el Baix Camp, Pradell fou en el seu origen un conjunt de masies aràbigues i el seu terme va ésser venut, junt amb el de Falset, pels sarraïns de Siurana al Walí de Garcia, i reconquerit, conjuntament amb Escornalbou per les hosts d’Albert de Castellvell l’any 1162.

Alfons I d’Aragó feu donació el dia 8 de maig de 1162 del lloc d’Escornalbou a la Seu de Tarragona. Pradell, situat entre els límits d’Escornalbou, el Comptat de Prades i la Baronia de l’Entença, va ésser reclamat per aquesta última, que litigava amb la Seu de Tarragona per la seva possessió. Això motivà que Alfons I, en un document datat el 6 de març de 1172, i referint-se als testimonis dels àrabs expulsats clarifiqués la pertinença de Pradell a Siurana i la seva expressa donació, junt amb les terres d’Escornalbou a la Seu Tarragonina.

El prior d’Escornalbou, Joan de Sant Boi, per tal de recaptar diners per la construcció del monestir, fa donació de Pradell i del seu terme l’any 1178 a “Pere de Deu, sa muller i als llurs, reservant-se el dret de fer-hi una força o fortificació, la qual tindran dits conjugues per la defensa dels homes que aniran a estar-hi, de la qual força li donaran potestat sempre que la demani en pau o en guerra!.

Aquesta donació prosperà en els anys edificant-se la fortificació, (de la qual encara en queden restes) i una església, al voltant de les quals es desenvolupa la vida del poble. També s’hi va establir un “cambrer” que era el representant de la Seu i l’encarregat de cobrar el delme.
L’any 1389 una epidèmia dels conreus amenaça els habitants de Pradell, que corre el risc de despoblar-se, però la venda de la campana i de diversos objectes de culte de l’església de Falset, els permeten subsistir.

És també l’església de Pradell el lloc elegit el 7 de maig de 1461 per l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea, per tal d’entrevistar-se amb el Compte de Prades i fer de mitjancer en la lluita que aquest i Joan II lliuraven al Camp de Tarragona.

Els rectors que successivament passen per Pradell juguen un paper extraordinari com a cronistes de la seva època. Entre ells cal destacar a Mossèn Montserrat Bertran, natural de Pradell i fill de “Joan Bertran del cap del carrer”. Fou rector de Pradell entre els anys 1684 i 1724 que anà com a beneficiat a la Seu.

Les seves anotacions ens donen un coneixement complet dels costums, economia, climatologia, història, fets i anècdotes d’aquest període. Va finançar la costrucció dins de l’església de la capella de Maria Santíssima de la Pietat i obtingué del Bisbe de Tarragona Josep Sanxís, en un document datat del 28 de novembre de 1692, la llicència perquè tots els de casa seva hi poguessin ésser enterrats.

L’any 1771 s’inicia la construcció de la nova església, situada davant de l’antiga a l’altre costat del fossar. S’encarrega la seva construcció a Josep Munté i Joan Bages, mestres de cases de la vila de Montbrió, i es sufragada pels veïns amb donacions i prestacions. Aquesta nova església, de la que destaca encara avui la seva nau central de forma octogonal (característica de les construccions benedictines i d’un subtilíssim sentit espiritual), és inaugurada al culte el 22 de juliol de 1776, malgrat que el darrer dels seus 9 retaules, el de la Verge del Carme, no s’acabés fins l’any 1865. Entre aquests retaules destacava per la seva bellesa el del Roser, d’estil Renaixentista, esculpit i policromat per Francisco Sanxo, de Rubielos de Aragón l’any 1781.

Durant el segle XIX Pradell i la seva església passen greus tribulacions (entre d’altres dos epidèmies de còlera), i en són altre cop els rectors els cronistes d’excepció.

Vegeu sinó com Mossèn Josep Balart descriu l’entrada dels francesos al poble: “En lo dia 19 de novembre de 1810, pocs minuts abans d’entrar a les deu de la matinada els francesos al poble, es feu aquí la imatge de la confusió y del desordre y criatures de Falset y altres poble, bagatges, bestia tot carregat y en direcció al Camp, fugitius també los de Pradell, y representant amb son color pàl·lid, amb sos sospirs y paraules tremoles les angunies de la mort, que desgraciadament experimentaren les virtuoses persones de Josep Mas, Isidre Cabré y Sebastià Bertran y Cabré de ma d’aquells despietats ministres del infame tirà Napoleó” .

Qui també patí les angúnies de la mort fou Mossèn Joan Martorell i Poch, home de talant lliberal i rector de Pradell, que el 24 de Juliol de 1873 s’escapolí d’una partida de carlins capitanejada pel “Cura de Flix” que després de prendre el poble amb 100 homes, assaltà la rectoria per tal de cremar junt amb el Registre Civil el Rv. Joan Martorell. En aquella ocasió fugí pel carreró de les Tres, on hi donava la porta del pati de la rectoria. No tingué la mateixa sort el 20 d’octubre, quan la mateixa partida l’assassinà a les “Esporreres”, trobant-se al costat del seu cadàver la sotana i el barret, i una bola de paper que era el tac d’una arma de foc.

Per tal de donar un final més lúcid a aquesta breu ressenya, cal parlar de les festes majors, Santa Maria Magdalena i Sant Miquel (votada per tal d’acabar amb la plaga de la llagosta), i que són, les dues que encara avui ens perduren, però que no van ésser úniques que es celebraven antigament. Vegeu com descriu Mossèn Montserrat Bertran la festa de Maria Santíssima de la Pietat: “Nota per els que vindran com jo Montserrat Bertran el dia 12 de setembre de 1688 vaig celebrar la festa grossa de Maria Stma. de la Pietat, advocada y patrona meva, en lo qual dia y avia cobla y cantoria, que cantaven a tres cors anant dita festa ab tota pompa, ab diaques y assisten y tot lo necessari a la nit amb foc y coets y altres generes de focs que acostumen a fer a les festes grans … en aquesta dita festa a la tarda férem professo amb tota musica y cantoria y quatre sacerdots … y es canta en dos parts per la professo y fou davant lo castell y davant casa de mon pare Joan Bertran del cap del carrer tirant foc y altres generes de focs per la professo …”
(Escrit dels Gojos de Santa Maria Magdalena)